Els meus amics selenites

En Candi continuava pensant que la lluna ocultava coses.
Eren uns ingenus tots aquells que afirmaven que només era un desert de pols i roques. De fet, ni tan sols es creia que hi haguessin estat. Totes aquelles imatges en blanc i negre, feia uns quants anys per la tele, quan ell era encara molt jove…
Tot “cuentus xinus”, com deia l’àvia Lola, aquella veïna vella de feia tants anys, la reina de les sopes d’all, que sempre n’hi portava un plat i que, no obstant ser només una dona, no era pas tan beneita com n’eren la majoria. O no n’havia sigut, ja que feia dècades que criava malves, la pobreta, més de dues.
Les sospites havien anat creixent amb el pas dels anys, però quin descobriment, pots contar! Coses que ell, sense tanta informació, pel fet que ni tele tenia (l’havia de pujar a veure a cal veïns de l’hostal), sense títols ni tantes floritures com tota aquesta colla de trinxeraires amb camisa i corbata de la NASA, ja feia temps que ho sabia.
De fet, allò que havia sortit per la tele, mai ho havia arribat a veure de veritat amb els seus prismàtics; aquells que li havia pispat a un moment de descuit, a un d’aquells turistes rucs que, de tant en tant, l’anaven a veure acompanyats d’algun dels llestets del poble, perquè els expliqués les seves teories. Recordava com l’home es tornà boig buscant els seus prismàtics, mentre ell, que amb prou feina es podia aguantar el riure, els tenia ben amagats a la butxaca del forro de l’armilla. Podrien dir que en Candi era boig, però no podrien pas dir que fos estúpid. Ell mai havia vist tota aquella gent passejant-se per la lluna, ni fent aquells saltirons, i tampoc les naus amb les quals havien aterrat allà dalt, o com en diguessin d’allò.
On era la bandera que hi havien posat, només arribar-hi? Ja veieu. Res de res.
I per què no hi era? Doncs podia ser per dues raons, o per què mai no n’hi havien posat cap, o perquè els selenites l’havien tret. De fet, què coi hi hauria de fer una bandera alienígena a les seves terres? Malgrat que el titllessin de ximplet, ell esbrinaria la veritat de tot plegat,

———–

La calor se’l menjava viu, junt amb els mosquits. L’estiu amb els seus inconvenients el tenien ja fins als collons. L’únic que tenia de bo era que les tomaqueres eren ben repletes de tomàquets i podria fer una bona confitura, pots i pots d’ella, aquest any.
Això del canvi climàtic, una altra bajanada, com totes. Com podia ser tan idiota la gent d’aquest planeta? Era agost. Quan no havia fet calor a l’agost? La casa ja no tenia la frescor de feia uns anys, les parets semblaven haver-se escalfat. Els veïns treien l’heura enfiladissa que refrescava moltíssim la casa. Ho volien tenir tot massa encimentat. Tot era culpa dels cabronassos de l’Ajuntament que ho volien sempre tot i tot tant net. I havien cobert també d’asfalt tot al voltant de la seva caseta.
Al graner del veí estaria més fresc. Segurament que al Cantí, el veí de l’hostal, no li faria pas res que s’hi estirés una estona. Ara estava totalment ocupat per la palla de la darrera sega. Va agafar la bota de vi negre que tenia allà. No era gaire plena i va obrir la fresquera, traient una ampolleta verdosa una mica empolsegada, que va netejar d’una escopinada i passant-hi tot seguit el dors de la mà. I es va dirigir, ben espavilat, cap al cobert de gra del costat.

————

Era de nit quan es va despertar, una mica sorprés d’haver dormit tant. L’ampolla era ben buida al seu costat. Davant d’ell, pel forat sense vidre del quadrant obert al sostre, es veia la lluna, rodona, enorme, es podria dir que gegant. Increïble.
Poques vegades o potser mai, l’havia vist tan blanca, ni tampoc tan gran.
Es va quedar embadalit tot mirant-la.
Quan va veure que s’anava reduint de mida, com sempre feia, tot pujant amb els minuts per l’arc fosc que ho cobria tot, i centrant-se cap al punt mitjà d’aquell cel ple de coses que lluïen; i li va cridar de manera especial l’atenció, una taca més blanca i molt més intensa que anava com sorgint d’ella molt ràpid, creixent més i més, fins que deixava de ser solament una taca, per anar-se allargassant, i convertir-se en una mena de llamp blanc que anava descendint, baixant del satel.lit.
S’apropava a una velocitat força increïble.
En Candi estava com enlluernat. Entre incrèdul i emocionat, no podia apartar els ulls d’aquella cosa que s’apropava a aquestes velocitats impensables, una mena de cometa que semblava dirigir-se expressament cap a ell, com buscant-lo.
La llum es va anar tornant més i més blanca, d’un blanc gairebé encegador. Un blanc que, insòlitament, es va anar com solidificant, formant una mena de tub, un conus de llum intensíssima, que avançà fins a la claraboia.
“Ospa — pensà com al·lucinat — sembla una de les estampetes de miracles, de visites celestials, que té el mossèn a casa seva!”.
En Candi estava, es podria ben dir, il·luminat.
I una mena d’objecte amb forma d’ou, blanquinós i metal·litzat, encara que força indefinit, en va anar baixant, baixant, fins a aterrar a la teulada del paller, just sobre la claraboia, encara que sense acabar de recolzar-s’hi.
El que va passar a partir d’aquell moment seria difícil d’expressar-ho amb paraules.
Va ser tota una barreja estranyíssima de vivències, postals, records que possiblement ni fossin reals, i lapsus, durant els quals, dubtava d’haver estat viu o haver saltat temporalment de l’espai temps, per un període de durada incalculable, a un altre món.
Van passar tantes coses, que ni amb un any n’hauria tingut prou per explicar-les. Potser ni amb tota una vida, de fet.
Sense que cap mà el toqués, però acompanyat per quatre d’elles increïblement persistents, que formaven part d’uns cossos indefinibles i més aviat escanyolits, però ben reals; va emprendre l’ascensió, com si ell en aquells moments només consistís en esperit, un esperit volàtil que s’havia transformat i que avançava per l’interior d’un tub de llum, la llum més sòlida, més estranya i més absorbent, que un es pogués arribar a imaginar.
I d’aquí, a ser allà, a la Lluna, va ser un sospir.
Ja cap escenari el podia sorprendre.
I tot es va succeir en un cúmul estranyíssim d’imatges sense so, perquè, això sí, aquella gent, si és que les podria anomenar així, no parlaven. No tenien boca. Com menjaven? Ves a saber. Potser ho tenien superat això, o ho feien per algun altre orifici que ell desconeixia, ja que la intimitat amb ells encara no havia avançat gens, però que esbrinaria sens dubte en algun altre moment.
De sobte es va trobar en presència d’un personatge, que semblava un superior, de fet anava amb una mena de galons militars sobre una espècie de malla que li cobria tot el cos i que semblava formar-ne part. Un cos tan blanc com la mateixa llum del satèl·lit.
I aquest, en lo que podia ser una mena d’abraçada paternal el va acompanyar a una cambra, on una dona molt jove (d’això, malgrat les diferències estructurals, no en tenia cap dubte) es banyava en una petita banyera d’un metall refulgent, dins d’una mena de líquid d’una estranya densitat, que es podia dir que s’assemblava una mica al mercuri.
Ella es va girar lleument i, dirigint-li el somriure sense llavis més acollidor i sensual que hagués vist mai, li allargà la mà amb una esponja tan blanca com ella, indicant-li d’alguna manera, que Candi va entendre a l’instant, que li fregués l’espatlla.
Va ser l’experiència més gratificant de la seva vida. Experiència que, passat el temps, no podria pas dir que recordés d’una manera concreta, però sí que podia evocar les sensacions tan increïbles que li va dur aquella inesperada activitat.
La noia, era la filla del comandant de la nau, o potser una mena de princesa, algú amb poder, això sí. No sabia si l’única selenita al planeta, però sí, l’única que ell va arribar a conèixer. I de fet, ja en tenia prou. Amb una femella així, no en calia pas cap d’altre. Amb ella, va passejar per la lluna com si res, sense necessitat de tota aquella parafernàlia de trajos espacials. L’Univers li havia obert les portes. S’havia oblidat completament de la bota i de l’alcohol passant pel seu esòfag, fins a desactivar-li el cervell. I estava disposat a oblidar-la per sempre.
Es va dedicar a gaudir-ne de tot
No preguntava res. Tampoc es pensarien que ell, en Candi, els entendria. Doncs, per què preguntar? Qui pot entendre a una colla de selenites de la NASA lunar sense ni boca?, o com se’n diguin allà d’aquesta organització governativa, si és que no se’n deia igual que aquí a la terra.
Es va dedicar a gaudir-ne de tot sense fer-se preguntes, sense qüestionar-se el perquè li havia tocat aquella mena de loteria tan dolça, que mai no s’hauria atrevit ni a somniar. Eren d’allò més sociables i afectuosos. Els seus amics selenites el tractaven com si fos un més de la seva espècie. No podia esperar més. I la Gunie, mai no va saber el per què li deia així, però sentia que no podria haver-la anomenat de cap altre manera, era tan deliciosa com un pastís de nata.
Quan temps va durar allò? No ho sabria pas dir. Podien ser dies, mesos, o un any, potser minuts, o solament segons. Però sempre, això sense cap dubte, sempre serien massa pocs. La felicitat sempre és massa minsa, massa breu, per dissort.
I va arribar el moment de trobar-se un altre cop dintre de l’ou, esperant que es posés en marxa aquell procés que el tornaria a la punyetera terra.
Però no patia, sabia que el tornarien a buscar ara que el contacte ja estava fet, quan a bord del raig de llum, el van tornar a casa, gairebé plorant de nostàlgia fins i tot abans de ser-hi. Gunie era tot el que ell havia estat buscant durant tota la seva puta vida i que el seu planeta no havia sigut capaç de donar-li.

———-

— Ostres. Mira que l’agafat fort en Candi avui!
— Què s’haurà prés aquest malxinat?
— No sé pas. Però vols dir que no hauríem d’avisar a un metge?
— No crec. Ja li passarà. Ves, si tot cas, a avisar al gendre de ca la Maria i entre tots el pugem a casa seva i el fiquem al llit. Nosaltres sols no podrem, Angelina.
— No, no. Impossible.
— Collons!, i com pesa l’inútil aquest!

En aquells moments, segurament degut a totes les estrabades, l’home va obrir un ull, mentre l’altre romania encara enganxat i lleganyós:
— Haaaaahhhh — Va començar a vociferar com un esperitat.
— Qué feu? Deixeu-me, redeu, deixeu-me! Que han de tornar a buscar-me en qualsevol moment. Potser aquesta mateixa nit que ve. No em podran recollir si no soc al paller.
— Vinga, calla paio, maleïda sia l’hora en què et van parir, coi de borratxo.
— He d’anar a veure la filla del comandant, que m’espera perquè li renti l’esquenaaaaaaa.
— Apa, calla! N’estic tip de que vinguis a mamar a casa meva, coi…
— T’estimo, nena! — continuava cridant com un boig. — Ja vinc!
— Estigues quiet, Candi, maleït.
Entre tots tres, els dos homes i l’Angelina, malgrat les forces de l’home embriac, el van pujar escales amunt fins al quartot on tenia el miserable catre ple de ronya.
— Fills de puta, desgraciats, deixeu-me! Que us donguin pel sac, malparits, cabronassos de merda!

Al cap de gairebé vint-i-quatre hores, ja recuperat, però profundament decaigut i moralment esgotat, va sortir a fora i es va asseure al banc de pedra de l’entrada. Començava a dubtar de tot el que li havia passat.
Va mirar la fosca nit que l’envoltava, buscant alguna certesa. La lluna amb prou feines es veia darrere un trenat d’allargassats núvols estranyament acolorits. Ni estrelles hi lluïen en aquell firmament més ple de dimonis que no d’àngels.
Semblava una cosa esquerpa que defugís la seva mirada.
Estava enfadada i no podia estranyar-li gens. En Gunie estava molt enfadada.
— Amics, ho sento — va murmurar, profundament desolat. Ho sento. No he pogut venir, no m’han deixat.
— Gunie, pobreta meva. — continuà — Que tan maca que n’ets, nena. Deixa’m tornar, vinga, no t’enfadis, preciosa. En Candi vindrà. T’ho prometo. No sé com, però vindrà.
I va veure, que, traient el nas, darrere d’una d’aquelles boires, que velaven el seu enuig, en algun punt d’aquell petit planeta de normal feliç, tan lluny de la grisor que volien mostrar des de la terra, li dedicava un lleuger i sensual somriure sense llavis.
Va anar cap dins i va agafar la darrera ampolla que li quedava d’aquell licor tan genial, i tot traient-li el tap amb una mà encara tremolosa, va apropar la boca rodona i freda a la seva, després de desitjar-se interna i efusivament, salut.

————

Els estiuejants començaren a arribar.
S’aproparen a aquell vell alcoholitzat, que, com cada any, des de feia molt temps, explicava històries sobre la cara fosca de la lluna, fins que es quedava adormiscat pel beure, i sobre uns estranys amics selenites que algun dia, en un raig de llum, tornarien a buscar-lo.
— Ningú hi ha estat a la lluna — parlotejava — ningú. O haurien conegut a la sensual Gunie, la meva princesa selenita.
I continuava amb tristesa:
— Qui li fregarà ara l’espatlla? — I després d’unes llagrimetes: — És plena d’elefants i de girafes, la lluna, i de tigres i lleons. I d’això no en diuen res, aquests carallots! (l’aventura havia anat creixent amb el temps i ja ni sabia on eren els marges de la realitat, si és que n’hi havia).
— I de mosquits també n’hi ha, Candi? — Li deien entre riotes.
Ell se’ls mirava amb el menyspreu de qui se sap en possessió de la raó, i els hi deia, abans de tornar a agafar la bota i atansar-la als seus llavis:
— No us els creiéssiu els diaris, ni a aquells que surten per la tele i que diuen que no hi ha res allà dalt. No hi han pas estat, ells, recollons. Tot és mentida. Us ho dic jo, en Candi, que sí que hi vaig estar. Tot “cuentus”, us ho asseguro, “cuentus xinus”.

@-CarlotaFiguerola- Juny / 2024 (A la memòria del Candi de Joanetes)