— Ensenya’m a fer volar aquest avió i seràs el meu millor amic — li vaig dir amb una mica més de divertida improvisació que de coherència.
Crec que ho havia llegit a alguna postal d’aquestes que porten frases boniques incorporades. Era una en la que hi sortia un dibuix fet amb retolador on es veia a un nen que ajudava a un altre a enlairar un estel.
Només que jo no era un nen, ni tampoc era ja una nena.
Aquell avionet que semblava un estel, roig i groc com la bandera espanyola — també podria dir com la catalana, només que les franges en aquest cas no quadrarien en número— se’m resistia insultantment. En teoria havia de volar amb el vent, perquè girava les ales amb prou velocitat per fer-ho.
Però no. Després de tres voltetes insegures i miserables, s’entortolligava amb el fil que l’unia inexorablement a la meva mà i queia a terra donant unes tristes sotragades que, de lluny, li donaven l’aparença d’un ocellet ferit.
Això una vegada i una altra. Fins que, avorrida davant la impotència, el retornava a la capsa i l’oblidava fins al cap d’uns dies, quan tornava a provar-ho, sense rendir-me, amb els mateixos resultats, com si encara no estigués prou escarmentada.
Però en Pol era un noi. I potser més afortunat que jo en aquests afers. Sempre em semblava que els nois tenien el poder d’aconseguir de fer funcionar aquelles eines o objectes diversos, que es negaven a fer-ho a les meves mans.
La ingenuïtat dels dotze anys, segurament.
L’avió va aixecar el vol, ufanós, i per una llarga estona es va aguantar sota el vent lleuger d’un migdia d’estiu, com per art de màgia, i davant dels meus ulls meravellats.
Fins que ell es va cansar d’aquella feina imposada (és el que tenen els nois, que es cansen massa aviat de tot) i em va tornar el cordill explicant-me com ho havia de fer perquè continués volant. I com no, només sentir-se canviar de mà, l’aire va perdre el seu potencial de sostenir-lo, i va anar a parar a terra amb les aletes inútils i vençudes, com si mai no hagués volat.
I tots dos ens vam oblidar de la promesa.
Ni amb els anys em vaig donar per vençuda amb la meva tenacitat d’enlairar avions.
Encara segueixo (sembla impossible!)
I he de comprovar com tots van caient al meu voltant inexorablement.
Alguns, com els que són de paper, a la primera volada cauen a un basal, o al riu, i es deformen i desintegren. Però són fàcilment reemplaçables.
Jo, a aquests, els hi posava el nom del noi de torn que m’agradava, moltes vegades sense bilateralitat, i quan es desintegrava, assumia que aquell no era el que m’estava destinat, i li canviava el nom als avionets sense massa problemes.
No sé pas quants en van desaparèixer entre un cert desinterès en saber que eren tan fàcilment substituïbles.
Però sabia en el fons que era un joc d’estiu, solament.
Després, asseguda en terra, obria la motxilla i treia l’entrepà i la llauna de Pepsi sense cafeïna i m’ho acabava tot abans que l’aire no m’ho emplenés de sorra.
Fins que algú em va regalar aquell avió magnífic, que anava amb un comandament. Era el més maco que havia vist mai. Blau i blanc, amb unes ales poderoses. Indestructible, o almenys ho semblava.
Aquella magnífica peça seria per sempre. Era el que desitjava. I volaria. És clar!
Però no.
Va desaparèixer en combat, o al que fos la seva missió secreta, al segon dia, sota del meu exacerbat entusiasme.
Va volar molt i molt lluny. Però, com era d’esperar, va caure també tan i tan lluny, que no vaig saber mai si havia fet un aterratge forçós al camp de blat on l’havia alliberat, o bé a la carretera, que no era pas gaire apartada.
I sí, va desaparèixer.
Com tants avions en la batalla…
Durant dies el vaig estar buscant, fins que el camp de blat va deixar de ser-hi, i no vaig poder descobrir si havia mort triturat sota les dents d’acer de la trilladora, o bé algun conductor l’havia recollit i se l’havia emportat. (Aquestes serien les explicacions lògiques)
Senzillament, va desaparèixer, com si hagués traspassat a una altra dimensió. (Aquesta potser en seria una de les il·lògiques)
I, al cap de vint anys, encara em sorprenc buscant-lo cada cop que passo per allà. Potser mai no la vaig acabar d’acceptar, l’impactant misteri d’aquella inesperada pèrdua.
El cas és que ara ja tinc assumit que fer enlairar alguna cosa és bastant arriscat, fins i tot absurd, potser; i no té massa sentit. També, que totes les promeses acostumen a ser mentides involuntàries. Tant les meves com les dels altres.
Ara els avions, més que pel·lícules d’un Christian Bale adolescent, em suggereixen guerres perdudes, pactes trencats i paraules buides; esforços inútils com el vent al desert.
He arribat a pensar que tots van acabant caient fulminats quan els toco, o quan simplement els miro, quan hi penso massa, fins i tot, encara que això pugui semblar un disbarat.
I fins i tot Intento no aixecar els ulls quan en sento passar algun dels de veritat, d’aquells que, malgrat veure’s com si fossin de joguina a la distància, intueixo artefactes gegantins d’acer carregats d’històries.
No, no el miraré pas, aquest tan sorollós que sento que em sobrevola ara mateix. No, no fos el cas… Mai se sap…
©-CarlotaFiguerola- Març / 2025
Deixa un comentari